1 de febrer 1881 Fundació de La Vanguardia 1900 Exposició de Picasso als Quatre Gats 2003 El transbordador Columbia es desintegra

 

Avui, per començar el mes de febrer, he triat una notícia per segle: periodisme, art i ciència. 

La Vanguardia és un diari en llengua catalana i castellana publicat a Barcelona. És editat pel Grupo Godó, propietat de Javier Godó, comte de Godó. És un dels dos rotatius amb més difusió a Catalunya i el diari català més venut a Espanya. Inicialment fou un diari en llengua castellana. Els subscriptors tenen accés a una rèplica digital exacta de l'edició impresa en català i en castellà. La versió oberta en línia només està disponible en castellà. Les cartes al director es publiquen en la llengua d'origen, sense traducció. Té 64.000 subscriptors i uns 53.000 exemplars distribuïts a quiosc, segons dades del 2012. La Vanguardia va ser fundada l'1 de febrer del 1881, per dos empresaris del sector del cànem d'Igualada, els germans Carles i Bartomeu Godó i Pié. Inicialment va néixer com a mitjà d'expressió d'una facció del Partit Liberal de Barcelona, que aspirava aconseguir l'alcaldia de la ciutat. Poques setmanes després ja presentava dues edicions, una al matí i una a la tarda. La Vanguardia es va instal·lar inicialment en un local al carrer de les Heures de Barcelona de 1881 al 1888, a la portada del qual hi ha una placa commemorativa. A l'inici va sortir amb una edició de 1000 exemplars de tirada. Amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, l'1 de gener del mateix any va traslladar la seva redacció i tallers al carrer Marquès de Barbarà, i va adaptar el format ja de doble pàgina. Fou en aquest període que va començar a adquirir una dimensió considerable i intenta presentar-se com un diari plural i moderat. I d’aquí al carrer Pelai i l'abril del 2004 La Vanguardia va canviar de seu, després de més de cent anys al carrer Pelai 28, i es va traslladar a la Diagonal, 477. Es van renovar del tot els ordinadors i els serveis tecnològics, i es va guanyar espai, confort i lluminositat. Part dels serveis auxiliars del diari es traslladaren a l'edifici del Poblenou, on hi havia la planta impressora, que actualment està ubicada a la planta de l'empresa Cre-a a la Zona Franca de Barcelona. En un local del carrer Pelai es va inaugurar un punt d'atenció a subscriptors i lectors. El 3 de maig de 2011 es va introduir la versió catalana del diari, en paral·lel a la versió en castellà. Des del desembre de 2013 Màrius Carol és director de La Vanguardia, en substitució de José Antich. A partir del 2020, és dirigit pel periodista Jordi Juan.

Els Quatre Gats fou una cerveseria cabaret inaugurada a Barcelona el 14 de juny de 1897, situat al carrer de Montsió, als baixos de la Casa Martí, edifici modernista de Josep Puig i Cadafalch (1896). Durant els sis anys en què va romandre activa, fins al 1903, va ser un dels nuclis principals del Modernisme. Va ser creat i regit per Pere Romeu, un personatge d'una fesomia molt característica que constituïa la imatge viva del local i que havia treballat com a cambrer al cabaret Le Chat Noir de París. Romeu va decidir crear un local amb ambient avantguardista i bohemi a Barcelona. Els inversors foren el pintor Ramon Casas, el drapaire enriquit Maties Ardèniz i el banquer Manuel Girona. Ràpidament va ser adoptat com a lloc de trobada d'artistes i personatges insòlits. En foren impulsors i habituals els artistes Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Miquel Utrillo i músics com Enric Granados, Isaac Albéniz o Lluís Millet. Els Quatre Gats s'inscriu en una llarga tradició de tertúlies, cenacles i caus d'art barcelonins. Al local s'hi realitzaren vetllades literàries, espectacles de titelles i d'ombres, informals vetllades musicals a càrrec de Granados, Malats, Albéniz, Darío de Regoyos —que a part de pintor era guitarrista amateur—, Miquel Llobet, etc., lectures poètiques i sobretot exposicions d'art del mateix Regoyos, Nonell, Pichot, Gosé, Torent o Picasso, les dues primeres individuals del qual tingueren lloc al local el febrer i el juliol del 1900. I per això forma part de les nostres notícies d’avui perquè sembla que tal dia com avui de 1900 es va posar en marxa la primera mostra individual de dibuixos de Pablo Ruiz Picasso. La fotografia d'avui és per la porta d'aquests establiment tan especial.

El transbordador espacial Columbia (Designació NASA: OV-102) va ser el primer dels transbordadors espacials de la NASA a complir missions fora de la Terra. Va ser llançat per primera vegada el 12 d'abril de 1981. El Columbia va volar en 28 missions, acumulant 300,74 dies a l'espai, 4.808 òrbites i una distància recorreguda total de 201.497.772 km. El Columbia es va desintegrar cap a les 9:00 EST de l'1 de febrer de 2003, mentre reentrava a l'atmosfera després d'una missió científica de 16 dies. La Taula d'Investigació sobre Accidents del Columbia va determinar que la causa del desastre va ser una petita perforació amb un compost de carboni de la part del davant d'una de les ales de Columbia. El forat s'havia format quan un tros d'escuma aïllant del dipòsit de combustible extern s'havia desprès durant el llançament 16 dies abans i havia colpejar amb força l'ala esquerra del transbordador. Durant la intensa calor de reentrada, els gasos calents van penetrar a l'interior de l'ala, comprometent el sistema hidràulic. La consegüent pèrdua de control va exposar àrees mínimament protegides de l'orbitador a un escalfament desmesurat i les pressions dinàmiques van fer que finalment el vehiche es trenqués. L'informe va aprofundir en les qüestions organitzatives i culturals subjacents que la Junta estimava que havien contribuït a l'accident. L'informe va ser molt crític amb els processos de presa de decisions i avaluació de riscos de la NASA. A més, la junta va determinar que, contradint les primeres reflexions de la NASA, una missió de rescat hauria estat possible usant el transbordador Atlantis, que estava essencialment llest per al llançament, i que podria haver salvat els membres de l'equip de Columbia. Les gairebé 84.000 peces recuperades del Columbia s'emmagatzemen al 16è pis d'una casa d'oficines de l'edifici de muntatge de vehicles del Centre espacial Kennedy. La col·lecció de restes es van mostrar als mitjans de comunicació una vegada i avui només hi poden accedir investigadors. A diferència del Challenger, que tenia un orbitador construït de recanvi, el Columbia no va tenir cap substitut. Els set membres de la tripulació que van morir en aquesta missió van ser el comandant Rick Husband, el pilot William C. McCool, el comandant de càrrega útil i especialista de missions Michael P. Anderson, l'especialista de missió 1 David M. Brown, l'especialista de missió 2 Kalpana Chawla, l'especialista de missió 4 Laurel Clark i l'especialista de càrrega-1 Ilan Ramon.