Hi ha dies de trista memòria i avui és un d’ells.
Per coses importants que passin... tal dia com avui del 2014 es va proclamar com a Rei d’Espanya de Felip VI no puc deixar de recordar a gent que van sembrar la mort i el terror a casa nostra.
Però de cada moment horrorós neix una oportunitat. Jo l’he viscut de prop amb el meu amic i company d’escola, Robert Manrique. Aquella tarda del 1987 tenia festa però li havia canviat el torn a un company que ho necessitava. Que poc pensava en aquell moment que per sempre més aquell dia seria el seu nou aniversari com de molta altra gent que varen sobreviure al desastre. Una bomba sota els seus peus. L'atemptat de l'Hipercor de Barcelona.
Hi ha un abans i un després, però un després que lluny de quedar-se en el desastre va saber juntament amb la seva família, l’Esperança, el Joel i el Nacor, convertir el desastre en oportunitat de créixer com a persones i ajudar als que l’envoltaven sense preguntar si eren dels seus o dels altres. Sempre m’ha admirat la seva capacitat de treball i d’empatia envers els que pateixen l’assot del terrorisme vingui d’on vingui.
Molts no ho entenen però ell sí. No vol carnets, banderes ni colors. La seva feina, el seu cor parla de persones que pateixen per la irracionalitat d’altres. El Robert sempre ha estat un esperit lliure. Ha fet i segueix fent una bona feina. Te criteri. De vegades no coincidim, però sé que ell té més informació que jo, informació que mai explicarà però la té i conforma la seva persona. Avui vull recordar els que continuen en el record dels seus estimats, els que els han sobreviscut, els que no poden recordar encara sense dolor, els que han fet del dolor la saba per seguir creixent.
Una escultura al final de la Meridiana recorda aquella tarda i aquella gent. Us suggereixo que hi aneu, passeu per allà una tarda d’aquest estiu i tingueu un pensament per a tots ells. És una bona manera de tenir-los presents i de que seguim dient que l’odi, encara que de vegades ho sembli, no pot guanyar mai.
Us recomano un llibre (secció joves i adults) "Pido la Palabra. Víctimas del terrorismo: una crónica íntima" de Goyo Martínez d'Ediciones Lectio publical al novembre del 2008. Realitat i sensibilitat. Senzill de llegir però amb gran calat. Val molt la pena.
A la fotografia veieu al Robert Manrique davant del Monument Commemoratiu de les víctimes de l'Atemptat de l'Hipercor que és una escultura de granit del Sol Lewit que es troba a l'Avinguda de Rio de Janeiro amb Avinguda Meridiana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada