dimarts, 3 de novembre del 2020

3 de novembre Santa Sílvia 2000 Mor Domingo LLucià

 

Avui és un dia especial. Avui, tres de novembre, ja fa vint anys que va morir el meu pare. És una data que queda marcada per sempre. I desprès de Tots Sants i de Difunts... Al llarg d’aquests vint anys he fet un llarg camí sense poder consultar, comentar, agrair, abraçar. Però ha arribat un moment en el que puc recordar sense aquell dolor tant punyent, i recordar els bons moments viscuts a casa i a l’escola.

 

El Sr. Domingo Llucià va néixer el 6 de febrer de 1932 a Vilassar de Dalt. Mestre de vocació va dedicar tota la seva vida a l’educació en tots els àmbits. Va deixar petjada en moltes generacions del Poble Sec on va començar amb la primera escola, l’Escola del Carme, en la dècada dels 50. Quants records del carrer Tapioles: la sortida en la que donava la ma a cadascun dels seus alumnes; les excursions que movien totes les famílies amb aquells autocars quan gairebé ningú tenia cotxe, les Primeres Comunions; els Festivals; la celebració del Sant del Sr. Director sempre acompanyat de la mare, la Srta. Mª Rosa. Als seixanta va fundar amb el seu bon amic Vicenç Rovira la Institución Escolar Menéndez Pidal a la Vall d’Hebró. Ell volia posar-li escola Lledoner però va perdre, i per sempre l’escola va portar el nom del filòleg espanyol estudiós de la literatura medieval que encara era viu i va agrair aquest honor que li feia una escola catalana. Estava a les classes però també va fer política educativa a Barcelona i a Madrid participant de manera activa a través de la Federació de Centres Docents amb les subvencions, les àvies dels concerts educatius dels centres privats. Per ell, l’educació era un dret. Van ser anys molt intensos. Nosaltres seguim recordant el pare, l’avi, el mestre, el director... de vegades, encara ara, em sembla sentir els seus passos. Ara, ja han descatalogat la seva colònia i no sentim olor de tabac als despatxos... tot això formava part d’ell com les sarsueles, el futbol o afaitar-se amb aquell sabó blanc que feia tan bona olor cada matí... però era molt més... era tot el que ha deixat escampat pel món.

 

El dia del seu enterrament hi havia moltíssima gent. I molts dies després, encara ara, quan trobem gent del Carme o de Menéndez seguim recordant-lo. Hi ha vides plenes que deixen detalls de vida. Avui, des del segle XXI diria que va ser un home del seu temps i que va viure molt intensament. Per això el trobem molt a faltar i seguim fent camí.

 

Avui també és Santa Sílvia i aprofitem per felicitar a totes les Sílvies !!!

dilluns, 2 de novembre del 2020

2 de novembre Dia de Difunts

 Avui és el Dia de Difunts. Els recordem avui per tradició i cada dia per necessitat del nostre cor i per gratitud. Algunes vegades encara sentim dolor quan recordem; altres vegades, potser pel pas del temps, podem recordar sense dolor. Fer-los presents ens desperta sentiments contradictoris: d’una banda és com si hi fossin, d’una altra sentim el buit de les seves abraçades, paraules i petons però no de la seva presencia que continua amb nosaltres... i ens dona pau.  


Quan estem amb el cor més embolicat veiem segons el calendari el curiós tràfec d’aquests dies de comprar flors, anar als cementiris... amb horaris més amplis dels transports públics que ens hi poden portar.


Com que el dia 1 és festiu es barregen les dues celebracions i hi ha gent que creu que el dia de difunts és el dia 1. El dia 2 és el dia de difunts però  molta gent comença molt abans a preparar els nínxols i panteons perquè estiguin nets i plens de flors en aquests dies.


A Barcelona tenim un bon nombre de cementiris: el de Poble Nou, el de Sant Genís dels Agudells, el de les Corts, el de Sant Gervasi, el de Sant Andreu però el més gran de tots és el de Montjuic. Fora de Barcelona, però ja tan enganxat que és com si fos de la ciutat, tenim del de Collserola. Aquests dies a tots ells hi trobem activitats especials i també mesures especials per la pandèmia de coronavirus.




diumenge, 1 de novembre del 2020

1 de novembre Tots Sants

 

En la festa de Tots Sants celebrem tots els que ens han avançat cap a la Casa del Pare i són Sants, declarats per l’Ésglésia però també celebrem que estem en camí tots els que ens sentim cridats a ser millors cada dia a la llum de l’Evangeli. Per tant, per molts anys a tots els que us sentiu en aquest grup!

La celebració de Tots Sants és una festa tradicional catòlica dedicada al record dels avantpassats que se celebra el dia 1 de novembre i que està íntimament relacionada amb la festa que se celebra demà, la del Dia dels Morts o Dia dels Difunts, el 2 de novembre. En alguns indrets, també hi resta la tradició de fer representacions teatrals. Fins al segle XX la festivitat de Tots Sants havia comptat amb manifestacions de teatre popular, i la peça més representada era Don Juan Tenorio, tant en la versió original com en una altra d’humorística i burlesca. La creença tradicional és que l'1 de novembre, els vius visiten els morts, també és moment en què es mengen les castanyes i els panellets i el 2 de novembre, els morts visiten els vius, també es feien les representacions teatrals. Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià. A Espanya, França i Portugal, entre molts altres països de la mateixa tradició, és un dia festiu. Per Tots Sants s'acosta el fred i els dies s’escurcen com més va més; i la natura, després de l’estiu, entra en una època de mort aparent. Per tot això, no és estrany que des de l’antiguitat moltes cultures instituïssin el dia de record dels morts entorn d’aquestes dates.

Tots Sants també és dia de recordar els difunts (donat que demà és dia laborable). Per això hi ha el costum d’anar al cementiri a visitar la tomba dels avantpassats, arranjar-la i ornar-la amb flors. Aquesta tradició té un caràcter familiar i es manté en la intimitat. Hi ha molta gent que va als cementiris per tenir cura de les tombes des dels darrers dies d’octubre. En aquestes dates, a Barcelona  s’amplien el nombre d’autobusos que van als cementiris de la ciutat que estan més allunyats (Cerdanyola i Montjuic ), altres estan dins de la ciutat: Les Corts, Sant Gervasi, Sant Genís dels Agudells, Sant Andreu...

I per si algú no tenia present el pas del temps, avui queden 60 dies per acabar l’any. Sembla que les festes de Nadal són molt lluny però arribaran en un tres i no res. De ben segur que aquesta pandèmia ens tenyirà les festes amb normatives que complir. És important seguir-les però alhora trobar la manera de no perdre el contacte amb la gent que estimem tot i que potser haurem de crear noves tradicions...



dissabte, 31 d’octubre del 2020

31 d'octubre 2011 7000 milions d'habitants Castanyada Haloween

 Aquest any amb la pandèmia de Covid-19 estan canviant tantes coses... Als Estats Units ja fa setmanes que parlen de que la tradició de Haloween d’anar per les cases demanant llaminadures no es podrà fer aquest any pel risc de contagi. No hi haurà per tant la canalla disfressada per les cases amb el tradicional “Trick or treat“. A casa nostra però la tradició és una altra encara que molts intentin fer un mix i celebren la Castaween. Nosaltres fem la Castanyada i mengem castanyes torrades, boniatos i panelletes. Se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada (entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre). L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família. Trobem les castanyeres pels carrers de les ciutats venent castanyes torrades calentes que ajuden a passar el fred que comença. Darrerament amb el canvi climàtic ja fa anys que anem amb màniga curta per menjar castanyes a Barcelona i no ens calen aquells abrics de fa temps. Tot i això no perdem la tradició de celebrar-la amb la família o amb els amics encara que sigui per videoconferència.

 

Tal dia com avui de l’any 2011, segons càlculs estadístics aproximats va neixer l’habitant 7000 milions del planeta. La població mundial era de 7.675 milions de persones el 5 de gener del 2019. El poblament s'ha produït en tots els llocs de la Terra on ha sigut possible viure. Així, hi ha superpoblació a la República Popular de la Xina i l'Índia i poca gent a l'Antàrtida.

Àsia, el continent on viuen dos terços de la població mundial, hauria acollit l'ésser humà número 7.000 milions el dia 31/10/2011. L’ONU va triar com a nadó símbol Danica Camacho, a Filipines, un dels països més pobres del planeta i el dotzè país més poblat del planeta, amb 94,9 milions d’habitants, dels quals el 54% tenen menys de 25 anys. En només 12 anys la Terra ha passat de 6.000 milions d’habitants (el 1999) a 7.000, el creixement demogràfic més vertiginós de la història. Cada any neixen 83 milions de persones. A l'Índia, cada minut hi ha 51 naixements. L'Àfrica subsahariana, amb 883 milions, és on més ha crescut la població les darreres dècades. Des de 1980, el major creixement de població s’ha concentrat en els països més pobres, la qual cosa dificulta l’erradicació de la pobresa. Però aquest creixement de la població és desigual per zones, ja que Europa i Amèrica del Nord viuen un cert estancament demogràfic. Diversos autors i corrents d'opinió s'han mostrat preocupats per un excessiu creixement de la població humana en els darrers segles. Aquest problema es traduiria en una excessiva pressió demogràfica amb una sèrie de conseqüències a tots nivells: social, polític, econòmic i natural.



dijous, 29 d’octubre del 2020

29 d'octubre Sant Narcís, Patró de Girona 1901 inauguració del Funicular del Tibidabo

 

Avui  es celebra Sant Narcís, patró de Girona. Conta la llegenda el miracle de les mosques. El 1285, les tropes franceses assetjaven Girona i van aconseguir entrar en la ciutat. A Sant Fèlix, van profanar el sepulcre de Sant Narcís, trencant-lo: de dintre van començar a sortir mosques que van picar els francesos, deixant de banda els gironins. Els soldats francesos, espantats, van marxar: les mosques havien mort 4.000 cavalls i 20.000 soldats, encomanant-los algun mal en picar-los. Aquest fet, deia la llegenda, es va repetir en altres setges de la ciutat, sempre protagonitzats per francesos: el 1653 i en 1808. Per això es diu que “Per Sant Narcís cada mosca val per sis”o “Les mosques, per Sant Narcís, a cada picada en maten sis”. Gràcies a aquesta llegenda, les mosques s’han convertit en un símbol de la ciutat, apareixent en nombrosos productes de marxandatge. Si aneu a Girona no us podeu perdre el carrer de les mosques ni l’església de Sant Narcís. És una ciutat amb molts recons per passejar.

 

I avui parlem de Funiculars. Barcelona en té tres: el de Montjuic, el del Tibidabo i el de Vallvidrera. I un d’ells és el nostre protagonista perquè es va inaugurar tal dia com avui de 1901.

El Funicular de Montjuic va ser inaugurat el 24 d'octubre del 1928, amb motiu de l'Exposició Internacional que es va dur a terme l'any següent. El funicular fou obra de l'enginyer Emilio Echevarría i les estacions, de l'arquitecte Ramon Reventós i Farrarons. L'obra es construí en 14 mesos. Un segon tram -de l'avinguda de l'Estadi fins al Castell de Montjuïc- s'inaugurà el 23 de juliol de 1929. En el moment de la seva inauguració, les instal·lacions van comptar amb el tapís rodant més llarg d'Europa.

De 1981 a 1984 es realitzen unes obres de remodelació general. El juliol de 1984 es torna a reobrir el primer tram, de Paral·lel a l'estació Parc de Montjuïc, mentre que el segon tram fins al Castell ja no es va tornar a posar en servei mai més.

L'any 1992 va ser objecte d'una nova renovació, i es va reobrir el 24 de juny del 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics que es van dur a terme aquell any. L'any 2005, va rebre una altra renovació, i es va obrir per 4a vegada el 29 de novembre del 2005.

Entre 2019 i 2020 es va fer un desmuntatge complet dels elements de seguretat de la instal·lació, la substitució d’equips per envelliment tecnològic i reparacions i actualitzacions en la infraestructura de la instal·lació. El 2020 van finalitzar les obres de millora de les estacions del funicular, destacant l’adaptació total a persones amb mobilitat reduïda de l’estació Parc de Montjuïc i la instal·lació de portes d’andana a les dues estacions.

 

El funicular del Tibidabo és un funicular de Barcelona que uneix la Plaça del Doctor Andreu amb el Tibidabo. El seu trajecte té una longitud de 1152 metres i l'estació inferior està connectada amb el Tramvia Blau. Es tracta del primer transport d'aquestes característiques que va funcionar a Catalunya.

La necessitat de dotar d'un transport d'accés al nou parc projectat del Tibidabo i el fort pendent de la muntanya van fer del funicular l'opció escollida entre l'Avinguda Tibidabo i el nou parc, i que es complementaria amb el tramvia a la part inicial. Les obres s'iniciaren el 16 de juny del 1900, s'enllestiren en poc més d'un any, amb participació de Siemens AG, i fou inaugurat a les 15:00 del 29 d'octubre de 1901, amb un cost total de 697.000 pessetes. Els primers vehicles fabricats pels tallers Estrada de Sarrià foren de fusta amb 5 compartiments. Van ser substituïts el 1958 per 4 vehicles construïts per Macrosa d'un sol vagó que operaren fins al 15 de setembre de 2019.

 

El funicular de Vallvidrera és un funicular de Barcelona que uneix la part alta del barri de Sarrià amb Vallvidrera. L'estació inferior està connectada amb la línia Barcelona-Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat (estació de Peu de Funicular).

A finals del segle XIX sorgeix la necessitat d'un mitjà de transport que uneixi el nucli de Vallvidrera amb Barcelona. El 1892 es projecta un funicular de tracció de vapor. La FSB (companyia del Ferrocarril de Barcelona a Sarrià) es fa càrrec el 1905 de la construcció del funicular amb la col·laboració de la companyia suïssa Von Roll. S'inaugurà el 24 d'octubre de 1906.

Des del 17 de desembre de 1906 el funicular va quedar unit directament amb la resta de la ciutat per mitjà de la nova línia de tramvia que el Tren de Sarrià havia construït des de les Tres Torres fins al Peu del Funicular. A partir de 1918 el funicular va enllaçar amb Ferrocarrils de Catalunya, en inaugurar-se el primer tram de la prolongació suburbana, des de Sarrià fins a Les Planes. El 1979 FGC n'assumeix la propietat i impulsà el 1981 una renovació dels vehicles. El 1998 es féu una renovació completa de la línia, que consistí a canviar tota la plataforma de via, les estacions i els vehicles. Aquesta actuació ha permès que el funicular funcioni de manera totalment automàtica, amb portes d'andana a les estacions per protegir les vies.

La línia consta de tres estacions: Vallvidrera-Inferior, amb connexió amb l'estació de Peu de Funicular; Carretera de les Aïgues, parada intermèdia facultativa; i, finalment, Vallvidrera-Superior, que dona servei a l'antic poble de Vallvidrera. Va ser inaugurat el 1906 per comunicar la línia Sarrià-Barcelona amb el poble de Vallvidrera (llavors tots tres encara no formaven part del mateix continu urbà). L'any 1979 va passar a formar part dels FGC, que en són l'explotador actual. El 1998 es va realitzar una remodelació integral de la línia.



dimecres, 28 d’octubre del 2020

28 d'octubre 1636 fundació de la Universitat de Harvard

 

La Universitat Harvard és una de les institucions educatives més prestigioses del món i la més antiga dels Estats Units d'Amèrica. Fundada el 28 d’octubre de 1636 com a New College a Cambridge, va ser rebatejada el 13 de març de 1639 en honor de John Harvard, un dels seus principals mecenes.

Harvard és una universitat privada, és una de les més selectives. Harvard és considerada generalment una de les universitats més prestigioses dels Estats Units i del món. Té el fons més gran dintre de l'àmbit universitari, al voltant de 25.620 milions de dòlars (2009). Compta amb 2.497 professors, 7.181 estudiants de llicenciatura i 14.044 de postgrau. Harvard té nou facultats. La rivalitat entre Harvard i Yale és la més antiga i intensa de la "Ivy League". La rivalitat involucra l'aspecte acadèmic i esportiu, des de l'equip de rem fins al futbol nord-americà, esport inventat per un entrenador de Yale, i els seus equips femenins.

Algunes persones il·lustres són exalumnes de Harvard: Barack Obama, Benazir Bhutto, David Rockefeller, John Fitzgerald Kennedy... 

També hi ha gent de casa nostra que ha estudiat a Harvard com el professor Xavier Sala i Martín o que ho està fent com la Paula Leyes Carreño.

Xavier Sala i Martín és un economista català, professor a la Universitat de Colúmbia conegut també pels seus articles i aparicions en diversos mitjans de comunicació. Ha adoptat la nacionalitat nord-americana  amb el nom de Xavier Sala-i-Martin. Es va llicenciar en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 1985 i va anar amb una beca de "la Caixa" a fer el doctorat a la Universitat Harvard, on l'any 1990 va presentar la tesi On States and Growth. Des de 1996, ostenta la càtedra de desenvolupament econòmic Jerome and Matthew Grossman a la facultat d'economia de la Universitat de Colúmbia i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra. També és Fellow del National Bureau of Economic Research i del Centre for Economic Policy Research i ha estat consultor del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional. És l'assessor econòmic principal ("Chief Economic Advisor") del Fòrum econòmic mundial de Davos. És un gran economista i divulgador de l'ecomia. Es conegut també per les seves americanes de colors vius i llampants.

Mai ha suspès un examen en els seus 18 anys de vida. Ha passat de les Teresianes de Ganduixer de Barcelona a la Universitat de Harvard. Pero això no és el més important. La van admetre en les 14 millors Universitats d’Estats Units. Parla català, castellà, anglès, francès i alemany. No ha estat un camí de roses. Esforç i moltes hores d’estudi li donen un deu de nota mitja a la ESO i al Batxillerat i una nota de selectivitat  13,78 sobre 14, la tercera millor nota de Catalunya el curs 2019-20. Paula Leyes Carreño està cursant Matemàtiques amb Informàtica amb molt bons resultats. En sentirem a parlar...

Suggeriments: Si us agrada l'economia, o només per cultura general us proposo una sèrie de programes que va fer el Professor Sala Martín amb TV3 i que van ser premiats al Zapping. Si preferiu llegir també té el llibre "Economia en colors". També el podeu coneixer millor através del seu capítol de "El convidat".



dimarts, 27 d’octubre del 2020

27 d'octubre 1987 Neix Kilian Jornet

 

Kílian Jornet i Burgada va neixer a Sabadell el 27 d'octubre de 1987. A l’estiu fa muntanya i a l’hivern esquia. És un esquiador de muntanya i corredor de muntanya. Esportista especialment prolífic, ha estat campió del món d'esquí de muntanya el 2010 i el 2011, i campió del món de curses de muntanya del 2007 al 2010 i també del 2012 al 2014. És especialment conegut per haver guanyat en tres ocasions (2008, 2009 i 2011) l'Ultra-Trail du Mont Blanc i la Pierra Menta (2008, 2010 i 2011). Jornet també s'ha proclamat vencedor en sis ocasions de la Sierre Zinal (2009, 2010, 2014, 2015, 2017 i 2018), ha guanyat el Grand Raid de l'illa de la Reunió —la Diagonale des Fous— dos cops (2010 i 2012), ha guanyat en 8 ocasions la marató Zegama-Aizkorri, i ha entrat en primera posició a totes les edicions del Giir di Mont entre 2008 i 2011, cursa que també va vèncer el 2014. A més, també ha batut nombrosos rècords de temps i distàncies, com el del Tahoe Rim Trail, el de la Hardrock 100 (una cursa que ha guanyat quatre cops consecutius, batent els rècords de temps en tots dos sentits), el del GR 20 (2009), el de l'ascens i el descens del Kilimanjaro o el de diversos cims emblemàtics del planeta gràcies al projecte Summits of my Life. És àmpliament reconegut com un dels millors atletes de tots els temps en la seva disciplina, i l'any 2014 la revista National Geographic el distingí com l'aventurer de l'any. És una bèstia de muntanya. Ara, ja casat i amb una filla, continua amb la muntanya com a eix de la seva vida.

Suggeriments: Podeu veure diferents documentals per poder-lo coneixer a ell i les seves passions. Des de “El Convidat” (2012), fins a “Summits of my life”. El 2013 seria l'any que provarà batre el rècord de velocitat d'ascens de l'Elbrús (5642 m), el Cerví (4478 m) i el Mont Blanc (4808 m). L'any següent ho temptaria als cims de l'Aconcagua (6962 m) i el Mont McKinley (6194 m). I, finalment, l'any 2015 miraria de batre el rècord de velocitat d'ascensió al cim de l'Everest (8844 m) - sense guies, ni portadors, ni cordes fixes, ni oxigen suplementari - que en el moment de proposar-se el projecte era de 22 hores i 29 minuts.

A la fotografia el veiem amb la seva parella, també epsortista de muntanya, i la seva filla. Tindran tots tres el mateix amor per la muntanya?