17 d'octubre Dia Internacional per la Erradicació de la Pobresa

 

El Dia Internacional per a l'Erradicació de la Pobresa es celebra cada any el 17 d'octubre. Va ser reconegut per les Nacions Unides el 1992, però la primera celebració d'aquest dia va tenir lloc a París (França) el 1987, quan més de 100.000 persones es van reunir en la plaça del Trocadero per manifestar-se a favor dels drets humans i la llibertat en honor de les víctimes de la pobresa, la gana, la violència i la por. La convocatòria va ser organitzada per Joseph Wresinski, fundador del Moviment Internacional ATD Quart Món.

L'erradicació de la pobresa és un dels majors reptes globals a què s'enfronta actualment el món, en particular en Àfrica i en els països subdesenvolupats.

El nombre de persones que viuen en la pobresa és cada dia més elevat , i que les actuals crisi financera i d'inseguretat alimentària, així com la impredictibilitat dels preus de l'energia, poden comportar riscos considerables per a l'assoliment dels objectius de desenvolupament convinguts internacionalment, inclosos els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

Després del Primer Decenni de les Nacions Unides per a l'Erradicació de la Pobresa (1997-2006) i havent transcorregut la meitat del termini previst per aconseguir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni en 2015, si bé en algunes regions hi ha hagut progressos en la reducció de la pobresa, aquests progressos no han estat uniformes i en alguns països segueix augmentant el nombre de persones que viuen en la pobresa, i les dones i els nens constitueixen la majoria dels grups més afectats, especialment als països menys avançats i en particular en l'Àfrica subsahariana.

L'objectiu del segon Decenni és donar suport, de manera eficient i coordinada, al seguiment de la consecució dels objectius de desenvolupament convinguts internacionalment relatius a l'erradicació de la pobresa, inclosos els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Es destaca la importància de reforçar les tendències positives en la reducció de la pobresa en alguns països i ampliar aquestes tendències en benefici de la població del món sencer. La proclamació reconeix la importància de mobilitzar els recursos financers per al desenvolupament a nivell nacional i internacional, i reconeix que el creixement econòmic sostingut, sustentat per una productivitat creixent i un entorn favorable, inclosa la inversió privada i la capacitat empresarial és fonamental per a l'augment dels nivells de vida.

La resolució 63/230 de data 19 de desembre de 2008 sobre el Segon Decenni de les Nacions Unides per a l'Erradicació de la Pobresa (2008-2017) considera que el tema del Segon Decenni haurà de ser «Plena ocupació i treball decent per a tots». La resolució demana una resposta de tot el sistema de les Nacions Unides més coherent i integrada.

 

Però aquesta crisi del COVID-19 ens ha portat a una emergència també a casa nostra. Moltes entitats ajuden a la gent a tirar endavant. Molta gent ha perdut la feina o encara no ha cobrat i pateixen una gran fragilitat econòmica.

A la Fundació Santa Clara de Manresa fan atenció a les persones més vulnerables. En el número 162 de la Carretera de Vic, es van atendre durant el curs 2015/2016, 2500 persones de mitjana amb una freqüència quinzenal. Les famílies venen derivades des dels Serveis socials de l’Ajuntament de Manresa i de la  Xarxa Sanitària. A causa de la presència de nadons i d’infants, es proveeix llet de continuació per lactants, potets, farinetes i bolquers.

Amb la COVID les cues són molt més llargues i han necessitat molt més material i molts més voluntaris. La seva presència a les xarxes socials per visibilitzar aquesta situació demanar ajut i responsabilitat als líders polítics és constant.

Durant l’acollida es tenen presents les dades de cada persona de qui les deriva i, si es considera oportú, s’amplia la informació per tal de donar una resposta personalitzada;  detectar, prevenir i donar resposta a diferents problemàtiques i poder fer una acollida amb caliu. La directora de la Fundació i del Projecte Invulnerables és Sor Maria Lucía Caram. La seva tasca no consisteix només en repartir menjar, que ja seria molt, sinó que queda alineada en l’erradicació de la pobresa.

Hi ha diferents equips de treball: la Plataforma dels aliments, la Residència Rosa Oriol, el Cosidor, els Pisos d’acollida, l’Espai de dutxes, el Projecte Ambúrnia (horts ecològics per 2n d’ESO).  A la web informen que hi ha un equip multidisciplinari de 220 voluntaris (empresaris, jubilats, treballadors i estudiants) treballen a plena activitat per fer front a la manca de recursos essencials en què es troben molts ciutadans. De ben segur que en aquest darrer temps han augmentat el nombre de voluntaris per atendre les necessitats creixents.

La Plataforma dels Aliments de Manresa podrà repartir peix fresc entre els seus usuaris. La Fundació Santa Clara i la Confraria de Pescadors de Barcelona han signat un conveni el dissabte 10 d'octubre. La nostra imatge d'avui és d'aquesta signatura.   

Realment aquest equip no para, tenen un objectiu clar i necessiten de la col·laboració de molts. T’hi apuntes? Aquí, o on tu vulguis, hi ha molta gent que ens necessita.

 

16 d'octubre Dia Mundial de l'Alimentació 1992 Neix Gemma Carulla

 

El Dia Mundial de l’Alimentació, celebrat anualment cada 16 d’octubre i declarat per l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura, neix amb la voluntat de recordar i crear consciència sobre la gana al món, intentant així garantir la seguretat alimentària i les dietes nutritives per a tots.

Des de FAO, atribueixen la importància d’aquest dia a l’intent de garantir una sèrie de principis fonamentals: 1. L’alimentació és un dret humà bàsic 2.Invertir en sistemes alimentaris sostenibles i desenvolupament rural significa emprendre alguns dels principals desafiaments globals. 3. Aconseguir els 17 ODS no pot succeir sense acabar amb la gana i sense tenir una agricultura i uns sistemes alimentaris respectuosos amb el clima, sostenibles i resilients que proveeixin per a les persones i el planeta. 4. Acabar amb la fam és possible.

Els Bancs dels aliments fan una gran tasca. Un dels dos eixos bàsics de l’actuació del Banc dels Aliment és el de combatre el malbaratament alimentari. El Banc dels Aliments és pioner en aquesta tasca a Catalunya, ja que ho porta fent des de fa més de 30 anys. Per fer aquesta tasca, té establerts diversos Programes de recuperació d'aliments en els diferents canals de producció, distribució i centres de consum d’aliments. Es recupera i s’aprofiten els aliments, sempre que compleixin els requisits de seguretat alimentària establerts.

Actualment tenen en marxa diferents programes de recollida d’aliments:

- Programa de fruites i hortalisses de retirada de mercat (SERMA)

- Transformació de fruita en sucs: fruita líquida

- Recuperació i aprofitament d’aliments procedents de la indústria alimentària

- Recuperació de minves als supermercats

- Recollida de producte fresc a Mercabarna

- Recollida d’aliments cuinats però no servits de la restauració, de fires i esdeveniments

 

Sembla que va ser ahir però avui la meva filla gran, la Gemma fa vint-i-vuit anys. Aquella nina s'ha anat convertint en una dona valenta i compromesa que estima als seus (família, amics) i a la darrera incorporació a la família, el Kim. Des de molt petita deia que volia un gos però no ha estat possible fins aquesta tardor, i s'han trobat. Tota la família n'estem molt contents però ella... està radiant. En un moment complicat està fent tot el possible per sortir endavant amb la seva marca tot i fent que creixi el seu projecte. Per mi has estat un puntal que ha estat sempre present sobretot en els moments difícils que no han estat pocs... Avui i sempre, per molts i bons anys ! Et desitjo que siguis cada dia molt feliç, i quan la vida es faci més difícil trobis com portar-la amb aquest estil tan teu, i en quan puguis, amb un somriure!  

 

15 d'octubre Santa Teresa de Jesús 1940 Afusellament del MHP Lluís Companys

 

Avui dos persones que han passat a la història per la seva vida, i el segon també per la seva mort.

La primera és Teresa de Cepeda y Ahumada,  també coneguda com a Santa Teresa de Jesús o Santa Teresa d'Àvila, va ser una monja carmelita, reformadora de l'orde carmelita amb la fundació de les carmelites descalces i els carmelites descalços i autora d'obres de gran valor teològic, místic i literari. Fou elevada als altars el 12 de març del 1622 pel Papa Gregori XV i Pau VI la va proclamar Doctora de l'Església. Proclamava que Déu era en les coses més senzilles també entre les olles de la cuina. Té versos que m’han ajudat en diversos moments i vull compartir amb vosaltres:

“Nada te turbe, nada te espante todo se pasa,

Dios no se muda, la paciencia todo lo alcanza,

quien a Dios tiene nada le falta sólo Dios basta”.

 

El segon és Lluís Companys i Jover va ser un polític català d'ideologia catalanista i republicana. Primer president del Parlament de Catalunya (1932-1933), ministre del Govern Espanyol (segon semestre del 1933), president de la Generalitat de Catalunya republicana (1934 i 1936-1940) durant la Segona República Espanyola i president d'ERC (1933-1934).    

El president Macià, l’avi, va morir el dia de Nadal de 1933. El 31 de desembre, Companys va ser proposat per succeir el president Macià i l'1 de gener de 1934 va ser elegit en votació extraordinària del Parlament, per 56 vots a favor i 6 en blanc -un d'ells, el seu-,amb l'abstenció de la Lliga Regionalista. El 3 de gener de 1934, Companys formà el seu primer govern.

És l'únic president de govern elegit democràticament que va morir executat a l'estat espanyol.

El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estaven a punt d'entrar a Barcelona, Companys va fugir amb altres membres del Govern cap al nord del país. Companys es va exiliar a Perpinyà i després es va traslladar a París per treballar en la representació de la Generalitat en l'exili (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar a La Baule-les-Pins (Bretanya), on s'hi va quedar malgrat el perill que corria, per no perdre el contacte amb el seu fill Lluís “Lluïset” Companys i Micó (1911-1956), que tenia una greu malaltia mental.

El 13 d'agost de 1940 va ser detingut –juntament amb el seu nebot Francesc Ballester– a La Baule-les-Pins per la Gestapo, per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Segons l'historiador Josep Benet, Companys no va ser detingut per la Gestapo sinó per la policia militar alemanya, és a dir, la Wehrmacht. Li van fer un primer interrogatori a la presó de la Santé de París i el van custodiar fins a Madrid.

Sigui com vulgui, Companys fou portat primer a Madrid, on se li van obrir diligències per "ser el President de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després de diversos interrogatoris, el 3 d'octubre va ser traslladat al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal. El consell de guerra va comptar amb el jutge instructor Ramón Puig de Ramón, el fiscal Enrique de Querol Duran, i l'advocat defensor militar Ramón de Colubí, un jove que, tot i no aconseguir la seva exculpació, va empatitzar amb Companys. L'any 2015 es va descobrir que l'avi de Companys (Ramon Maria de Jover i de Viala) era cosí germà de l'àvia de Colubí (Maria de l'Assumpció de Viala i Masalles). Una relació familiar que probablement ni ells mateixos coneixien.

El 14 d'octubre de 1940 va ser condemnat a mort en un judici militar sense garanties processals i l'endemà, 15 d'octubre,  tal dia com avui de 1940 afusellen Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya, a dos quarts de set de la matinada, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys. L'últim que va cridar va ser "Per Catalunya!".

Des de l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939 fins al dia del seu afusellament, la repressió franquista a Catalunya havia executat 2.760 persones, en judicis sumaríssims sense cap mena de garanties processals, amb execucions directes o per falses acusacions. Posteriorment, Alemanya i França van demanar perdó per haver col·laborat en la detenció i deportació de Lluís Companys, mentre que la justícia espanyola es nega a declarar nul el seu judici. El juny de 2013 Esquerra Republicana de Catalunya es va querellar a l'Argentina contra l'Estat espanyol per demanar l'anul·lació del judici

Cada 15 d'octubre a trenc d'alba són habituals els homenatges florals a molts pobles de Catalunya amb la frase mítica del president "Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer".

 

14 d'octubre Dia Mundial de la Donació d’Òrgans, Teixits i Trasplantaments

 

Per a molts pacients crònics o terminals, els trasplantaments són la única alternativa de vida, per tal raó, el propòsit de la celebració d’aquest dia és fomentar una cultura de donació d’òrgans i d’aquesta manera, donar als pacients en espera una oportunitat per seguir vivint.

La xarxa de donació i trasplantaments treballa en la consolidació d’una cultura ciutadana en pro de la donació d’òrgans i teixits, buscant amb això sensibilitzar la comunitat perquè li donin aquest regal de vida a les persones que estan en llista a l’espera d’un òrgan.

L’objectiu d’aquesta celebració es, per tant, el reconeixement als professionals que coordinen tot el procés de trasplantament així com a les persones donants. El trasplantament consisteix en la substitució d'un òrgan (o teixit) deteriorat per un altre que funciona correctament. És un tractament que en alguns casos serveix per millorar la qualitat de vida de les persones però, en molts altres, constitueix la única esperança de vida. Com que no hi ha trasplantament sense donació, us deixem una llista de les 12 coses que, des de l’Organització Catalana de Trasplantament (OCATT), considerem que tots hauríem de saber sobre la donació d'òrgans.

A continuació teniu l’article “12 coses sobre la donació d'òrgans que hauríem de saber” redactat per: Jorge Twose, comunicació i promoció de la donació de l’OCATT, i Maria Bodí, Cap de Servei de la Unitat de Cures Intensives i Coordinadora Hospitalària de Trasplantaments de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona (16/10/2017) M’ha semblat molt interessant.

 

1. La donació és un acte altruista i solidari sense cap contraprestació

La donació d'òrgans i teixits és un acte voluntari, altruista, solidari, generós, confidencial, gratuït i sense ànim de lucre, de manera que no és possible obtenir compensació econòmica ni de cap tipus per la donació de cap part del cos humà.

 

2. Pots disposar d'un carnet de donant, encara que no sigui necessari

La llei espanyola (Llei 30/1979 i RD 1723/2012) de donació és de consentiment presumpte, és a dir, tots som donants si en vida no hem expressat el contrari. Si es vol evidenciar la voluntat de ser donant  existeixen diferents opcions: (1) el carnet de donant, (2) indicar-ho a "La Meva Salut" o (3) deixar constància al document de voluntats anticipades. Independentment del grau de validesa legal d’aquestes opcions, normalment serà la família del possible donant qui finalment donarà el consentiment la donació. Per aquest motiu, a més d'evidenciar la teva decisió, és important comunicar la teva voluntat de ser donant als teus éssers estimats, de manera que ells tinguin coneixement de la teva decisió per si, arribat el cas, haguessin de comunicar-ho al personal de l'hospital.

 

3. Hi ha dos tipus de donants: el donant viu i el donant cadàver

El donant cadàver és aquell on la donació es produeix després de la mort cerebral o la mort en asistòlia (aturada cardíaca), causades principalment per un ictus, un traumatisme o una anòxia cerebral i succeïdes generalment en un entorn hospitalari. D'altra banda, els donants vius són generalment familiars o persones molt properes al receptor que decideixen cedir-li, de forma desinteressada, un òrgan (un ronyó) o una part d'ell (un lòbul del fetge).

 

4. El diagnòstic de mort encefàlica no admet possibilitat d'error

Una de les raons per negar-se a la donació està relacionada amb la falsa creença que hi ha la possibilitat d'extreure els òrgans abans de la confirmació del diagnòstic de la mort. La desinformació i la confusió sobre el concepte de mort encefàlica reforcen aquesta falsa creença, però la mort encefàlica, a l’igual que la mort per aturada cardíaca, és una situació irreversible, definida clínica i legalment. El diagnòstic de mort encefàlica l’han de realitzar, d'acord amb el que estableix la Llei, tres metges diferents, cap d’ells de l'equip de coordinació hospitalària de trasplantaments. El diagnòstic de mort en asistòlia  també es realitza d'acord amb el que estableix la Llei, constatant de forma inequívoca l’absència de circulació i respiració espontània.

 

5. La prioritat és sempre salvar la vida de la persona, tot i haver dit que volia ser donant

Desprès d'haver fet tots els esforços possibles per salvar la vida de la persona i la situació avança cap a un estat irreversible amb mort imminent, l'equip mèdic que ha tractat el pacient avisa al coordinador hospitalari de trasplantaments, el professional que valorarà la possibilitat real de donació i la voluntat de donació, a través de l'entrevista amb la família del possible donant, i que gestiona i organitza tot el procés de donació.

 

6. Tothom pot ser donant

Ni l'edat, ni el sexe, ni la condició social o l’estat de salut descarten a priori una potencial donació d'òrgans. Encara que hi ha determinades situacions o patologies que contraindiquen la donació, cada cas s'estudia i es valora de manera individualitzada. Així, serà l'equip mèdic que ha portat al pacient i el coordinador de trasplantaments de l'hospital els que determinaran la validesa  i viabilitat dels òrgans del possible donant, de forma prèvia a l'entrevista familiar.

 

7. Cap de les grans religions s'oposa a la donació d'òrgans

La gran majoria de les religions, com demostren diferents autors, a través de l'estudi de les escriptures o les declaracions i escrits dels seus responsables, es mostren a favor i són partidàries de la donació i el trasplantament d'òrgans. El cristianisme, l'islam, el judaisme, el budisme o l'hinduisme es mostren a favor de la donació d'òrgans. Només algunes religions minoritàries s’han mostrat en contra o no s’han posicionat clarament a favor de la donació d’òrgans.

 

8. Un donant pot salvar la vida de fins a 8 persones

Els òrgans que es poden donar són els ronyons, el fetge, el cor, els pulmons, el pàncrees i l'intestí. Aquests 8 òrgans, en casos de donants ideals, permeten realitzar 8 trasplantaments i salvar la vida a la majoria d’aquests receptors. A més dels òrgans, els teixits (conjunt de cèl·lules amb funcions similars) també es poden donar i trasplantar. La còrnia, la pell, els ossos, tendons i músculs, les vàlvules cardíaques i les artèries o venes, probablement no salven vides però les milloraran considerablement.

 

9. Després de la donació, el cos no queda desfigurat

L'extracció d'òrgans i teixits, que es fa en condicions estèrils i en una sala d'operacions apropiada, és una operació practicada per un equip mèdic i d'infermeria qualificat. El cos no queda desfigurat i sempre es tracta amb el màxim respecte.

 

10. L'assignació dels òrgans està basada en aspectes clínics i geogràfics

El trasplantament requereix rapidesa per garantir que els òrgans donats estiguin en les millors condicions, per això tindrà prioritat el pacient que es trobi en la mateixa zona geogràfica en la qual estigui el donant. Els aspectes clínics com la situació en llista, la gravetat o la compatibilitat donant-receptor determinaran la selecció del receptor. Hi ha una situació en llista, la Urgència 0, que significa prioritat nacional. Vol dir que la gravetat dels pacients que arriben a aquesta situació és tal, que la seva vida corre perill, i el primer òrgan compatible que aparegui en qualsevol part de l'Estat, independentment del lloc on es trobi, anirà per a aquest pacient.

 

11. Estem en el millor lloc del món si necessitem un trasplantament

L’any 2016, Catalunya va superar, per primer cop, la barrera dels 1000 trasplantaments d'òrgans anuals, el que representa una taxa de 135 trasplantaments per milió de població, xifra que no té cap país del món i potser només està a l'abast d'unes poques regions. Aquests bons resultats han estat possibles gràcies a 315 donants morts i 148 donants vius, a l'elevada efectivitat d'aprofitament dels òrgans, al model organitzatiu i l'intercanvi d'òrgans amb altres CCAA. Si ens referim al global d'Espanya, amb una taxa superior als 43 donants per milió de població, no hi ha país que ho superi. Els 2018 donants cadàver i 371 donants vius del 2016, han permès trasplantar més de 4800 persones, tot un èxit i una referència mundial.

 

12. No és compatible donar els teus òrgans i el cos a la ciència

Si t'estàs plantejant ser donant d'òrgans o donar el teu cos a la ciència, hauràs de triar entre una d'aquestes dues opcions, ja que no són compatibles. Per donar el cos a la ciència, t'has de dirigir a alguna de les facultats de medicina.

 

Desprès de llegir tota aquesta informació, tu què vols fer? Evidentment no hi ha cap pressa i tan de bo tinguem tots una vida llarga i plena, en les millors condicions possibles però és un tema que cal pensar...

 

13 d'octubre 1988 Premi Nobel de Literatura a Naguib Mahfuz

 

El mes d’octubre és el mes en que es comunica des les diferents entitats que els otorguen qui obtindrà aquest any els Premis Nobel. En el cas del Premi Nobel de Literatura és des de l’Acadèmia Sueca.

Tal dia com avui de 1988 es va comunicar que el Premi Nobel de Literatura seria per Naguib Mahfou. És el primer escriptor en llengua àrab que rep aquest reconeixement, pero... qui és?

Mahfuz va néixer l'11 de desembre del 1911 al barri vell de Gamaleyya, a la ciutat del Caire, en el si d'una família de classe mitjana, de la qual fou l'últim dels set fills i rebé el nom en homenatge al ginecòleg copte Naguib Pasha Mahfouz (1882-1974), que atengué el seu naixement. Fill petit d'una família amb germans i germanes més grans, desenvolupa un interès marcat per les relacions familiars i sobretot una forta atenció en les relacions imbricades del teixit social. Paral·lelament, és molt aviat atret pels llibres; la seva curiositat natural l'empeny a llegir tot el que li cau, obres literàries, filosòfiques, científiques, i rep la influència d'autors com Hafiz Najib, Taha Hussein o Salama Moussa.[4] A més, la seva mare el va portar sovint als museus d'història d'Egipte, que més tard —junt amb els barris on visqué aquesta etapa de la seva vida, el-Gamaleyya i el-Abbaseyya— es convertirien en un tema important en molts dels seus llibres.

La família Mahfuz observava l'islam, i l'escriptor va rebre una educació estricta en el marc d'aquesta religió. En una entrevista, va explicar el clima altament religiós que es vivia a casa seva durant la infantesa, i va manifestar que "mai hauria pensat que d'aquella família en sortiria un artista."

El 1919, assisteix a l'aixecament popular de la multitud contra els anglesos i a la seva severa repressió, escena que marcarà de manera durable el seu esperit i en què s'estrena el seu interès per la política.

El 1988, obté el premi Nobel de literatura, que consagra una obra rica i variada. És la primera vegada que aquest premi tria un autor àrab i fins a l’actualitat no se n’ha concedit a cap altre escriptor en llengua àrab.

La salut de l'escriptor començà a deteriorar-se després de ser atacat l'any 1994 per uns extremistes islàmics, que li van infligir una greu ferida al coll amb una arma blanca en considerar la seva obra com una blasfèmia contra la religió musulmana. Al març del 1995, Mohamed Nafi Mustafà i Mohamed al-Mahlaui, presumptes autors materials de l'atemptat, van ser penjats en una presó del Caire. El 1996, fou catalogat per grups radicals islàmics com a «heretge» i sentenciat a mort. Des de llavors, es va mantenir pràcticament reclòs a casa seva, amb sortides esporàdiques i sota protecció policial. No obstant això, va mantenir, dins de les seves possibilitats, una vida literària activa, durant la qual participava en reunions en centres literaris del Caire i publicava cada dijous una columna en forma d'entrevista en el setmanari Al-Ahram Weekly, en què solia abordar assumptes d'actualitat política i social.

Als inicis de la seva carrera literària, es dedicà a compondre obres de ficció i va publicar una mica més de 80 relats quan hagué acabat els seus estudis mitjans. La dècada del 1940 és considerada una de les més completes pel que fa a les obres de Mahfuz, en la qual surten a la llum obres com La maledicció de Ra (1939), Radubis (1943) i La batalla de Tebes (1944). Posteriorment, l'escriptor s'interessa per la novel·la social i fa les seves primeres incursions com a guionista cinematogràfic.

Entre 1956 i 1957, la seva «trilogia del Caire» (formada per Entre dos palaus, 1956; El palau del desig, 1957, i El carrer del sucre, 1957) obté un èxit remarcable en l'època de grans canvis socials i polítics que se succeïren a Egipte després de la caiguda de la monarquia, l'any 1952. Una de les seves obres més reconegudes per la crítica, i alhora més polèmiques, és Els nois del carreró, 1959, que fou prohibida a Egipte perquè es considerava que menystenia Mahoma. Aquesta novel·la va ser el desencadenant perquè el líder islamista Omar Abdel-Rahman, un dels implicats en els atemptats contra el World Trade Center de Nova York del 1993, el condemnés a mort.

El 1988, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'autor «que, amb treballs rics en matisos –d'una visió clara i realista alhora que evocadorament ambigua–, ha format un art narratiu àrab que s'aplica a tota la humanitat».

L'agressió de 1994 li deixà greus seqüeles que li van delmar la salut, ja que van provocar-li danys a la vista i a les orelles, així com una paràlisi del braç dret, cosa que li impedí seguir escrivint amb normalitat. A pesar d'això, després de sotmetre's a un llarg procés de fisioteràpia, Mahfuz va aconseguir escriure una sèrie de relats molt breus, a l'estil dels haikus japonesos, alguns dels quals han estat publicats en la revista egípcia Nisf al-Duniya ('La meitat del món') sota el títol de Somnis de convalescència, 2004.

El 19 de juliol del 2006 fou hospitalitzat d'urgències en caure al carrer mentre passejava pel Caire i va morir abans d’acabar el mes d’agost.

Suggeriment: Has llegit alguna vegada una traducció d’un escriptor àrab? Pots començar amb els contes com “Les mil i una nits” però donat que és l’únic escriptor amb llengua àrab podries intentar alguna de les seves novel·les. Consulta a la bibliotecària o bibliotecari per saber per quin títol començar...

 

12 d'octubre Mare de Déu del Pilar 1942 Descobriment d'Amèrica

 

Sempre m’ha agradat aquesta història perquè abans de sentir-la no havia caigut que el Pilar era un pilar.  Pilar: en arquitectura és un element vertical sustentant una estructura, destinat a rebre càrregues verticals per transmetre a la fonamentació i que, a diferència de la columna, té secció poligonal.  El més freqüent és que sigui quadrat o rectangular, però pot ser també octogonal.

Diu la llegenda que la Verge Maria, que llavors vivia a Jerusalem, l'any 40 es va aparèixer a Saragossa a l'apòstol Jaume, encoratjant-lo en la seva predicació; s'aparegué sobre un pilar de pedra, que quedà com a testimoni del miracle i es conservà des de llavors a l'església que s'aixecà en honor de la Mare de Déu, actual basílica. L'actual església és un edifici de proporcions gegantines amb una gran cúpula central, va ser construït el 1681 a partir d'un disseny de Francisco Herrera el jove. L'edifici fou decorat per artistes famosos amb pintures i decoracions de marbre, bronze i plata. Dins la Santa Capella, hi ha la petita estàtua de fusta de la Verge vestida d'ornaments preciosos en una columna d'alabastre. Tradicionalment, en honor de la Mare de Déu del Pilar se celebren grans festivals de l'11 al 18 d'octubre. Aquest any tot tenyit de mesures per frenar el contagi del Covid-19.

 

Tal dia com avui de 1492 Colom arriba a l’illa de San Salvador, actualment Watling (les Bahames): els espanyols descobreixen Amèrica.

L'illa de Watling o illa de San Salvador, es troba a les Bahames. Fins a 1986, quan la National Geographic suggerí l'indret de Cai Samana (Samana cay), es pensava que aquesta illa va ser el primer lloc d'Amèrica on va posar peu la primera expedició de Cristòfor Colom el dia 12 d'octubre de 1492. Colom va deixar per escrit que els illencs autòctons anomenaven l'illa amb el nom de Guanahani. A principi del segle XVIII el Regne Unit va prendre el control de Watling i de totes les Bahames i durant un cert temps hi visqué John (o George) Watling que donà a l'illa el seu nom alternatiu i també l'oficial fins a 1925. Durant aquells anys el nom de "San Salvador" va ser transferit a l'illa Cat de les Bahames. Unes 500 persones viuen actualment a l'illa de Watling/San Salvador essent la població de Cockburn la seu del govern local. Hi ha turisme, una estació de recerca biològica i es practica el submarinisme.

Cristòfor Colom és un personatge controvertit. Diuen que va néixer a Gènova però altres afirmen que era català, gallec, o portuguès; no està clar si era cristià o jueu; o si era de llinatge humil o noble... El que sí sabem és que va ser navegant, cartògraf, almirall, virrei i governador general de les Índies al servei dels reis Catòlics, conegut internacionalment amb el cognom llatinitzat de Columbus, o adaptat a les diferents llengües. Va explorar les terres del Carib, amb les quals va establir les rutes marítimes i va obrir el camí a la colonització americana.

Les terres explorades per Colom foren anomenades inicialment Índies occidentals o nou món, fins a l'aparició, l'any 1507, del mapa de Martin Waldseemüller i Matthias Ringmann del taller cartogràfic de Saint-Dié, on es passen a anomenar Amèrica, en honor a un altre navegant, Amerigo Vespucci, del qual Waldseemüller havia llegit unes relacions sobre exploracions fetes en aquell continent.

Tot i que possiblement no va ser el primer explorador europeu d'Amèrica, Colom va ser qui va descobrir un nou continent per a Europa i la història, en ser el primer navegant capaç de traçar una ruta d'anada i tornada aprofitant els corrents marins de l'Atlàntic que avui encara s'utilitzen, obrint d'aquesta manera un nou món per a explorar, i explotar, als vells regnes europeus.

Suggeriments: Hi ha un munt de cançons que tenen la paraula Amèrica en el seu títol o en el seu contingut. Pot ser un bon dia per recordar-les o per buscar-les... jo te’n proposo 4+2: “América” de Nino Bravo, “America” de West side story”, “Breakfast in America”de Supertramp, “America” de Simon & Garfunkel ... i per al·lusions pugem fins als Estats Units i podem escoltar també: “Surfin' USA” de The Beach Boys i “Born in the USA” de Bruce Springsteen.

La imatge és un quadre de Goya que representa l’aparició de la Mare de Déu sobre un pilar a Santiago (Sant Jaume).

 

11 d'octubre 1966 Neix Pau Donés

 

Avui recordem un artista que estimava i valorava la vida però que va acabar el seu camí entre nosaltres molt aviat, massa aviat.

Tal dia com avui de l’any 1966 va néixer  a Barcelona, a la Clínica Sagrada Família, Pau Donés.  Compositor, cantant i guitarrista català, membre del grup musical Jarabe de Palo. Va començar el seu camí en el món de la música amb només 12 anys, edat en la qual va tenir la seva primera guitarra. Amb el temps va formar Jarabe de Palo, grup que va començar a ser conegut en la tardor de 1996. El seu primer tema, "La Flaca", es va fer famós gràcies a un espot publicitari de la marca Ducados, de tabac, per a la campanya publicitària de "Carácter Latino". L'èxit del grup va néixer després de la campanya d'aquest espot, en plena primavera de 1997 i després es va consolidar com uns dels grups de més èxit a Espanya i amb una àmplia discografia. L'any 2015, mentre vivia a Betlan, a la Val d'Aran, va anunciar que l'havien operat d'un càncer de colon i que li havien tret mig còlon (el 24 d'agost) i mig fetge (el 18 de setembre), i va haver de cancel·lar els concerts de la gira que hi havia programada. Tot i així, el desembre d'aquell any va fer dos concerts benèfics a la sala Luz de Gas de Barcelona amb el títol "Jarabe contra el cáncer", per tal de recaptar diners per a la investigació científica relacionada amb el càncer colorectal. El 4 d'abril de 2016 va anunciar a Facebook que ja estava net de càncer, però a principis del 2017 va patir una metàstasi al fetge; malgrat tot, no va deixar de banda els seus projectes personals i va seguir endavant amb una gira, un nou disc (50 palos) i la seva biografia. L'octubre de 2018 va anunciar que deixaria tant els escenaris com la composició musical a partir de gener del 2019, i al novembre va dir que, després de 20 anys connectat a la música, acabaria amb un concert a Tarragona. Finalment, després de dos concerts solidaris al desembre al Luz de Gas per recaptar fons per a la lluita contra el càncer, Jarabe y amigos contra el cáncer, va fer el concert de comiat a la Tarraco Arena Plaça, clausurant la gira "Adiós pero hasta luego. Muchas gracias por todo", que l'havia dut per una vintena de ciutats. En un vídeo de l'1 de gener de 2019 es va acomiadar dient que tornaria, i també va esborrar els seus perfils a les xarxes socials. Es va instal·lar a Califòrnia (EUA) i es va centrar en fer de pare de la seva filla Sara, duent una vida més tranquil·la, ja que "estava una mica cremat" de l'anterior. El desembre de 2019 va tornar temporalment als escenaris amb la seva banda per a fer un parell de concerts solidaris a Luz de Gas amb una vintena de músics convidats, dels quals se'n va destinar la recaptació de taquilla a la investigació de l'Institut d'Oncologia de la Vall d'Hebron. Durant el confinament a causa de la pandèmia de covid-19, va dedicar, des del seu balcó, una cançó als professionals de la salut, a qui va anomenar "ángeles que visten de blanco". Durant tota la seva malaltia sempre ha tingut paraules d’agraïment pel personal sanitari. Ha estat un personatge públic que ha visibilitzat una malaltia que té alts i baixos, moments molt durs i moments molt plàcids. Tots vam poder veure el seu vídeo amb la seva darrera cançó quan estava ja amb l’energia molt justeta. 

Ara tenim un documental del Jordi Évole que es diu “Eso que tú me das” amb la seva darrera conversa amb Pau Donés. Com sempre, traspua pau alegria i vitalitat malgrat ser la darrera. Va trucar al Jordi Évole i li va dir em queden una o dues setmanes però vull parlar amb tu. I aquí tenim el seu testament vital. Val la pena viure fins i tot aquests darrers dies. Si un dia t’aixeques ennuvolat, despeja’t! Res és tan important per no viure. Va morir el 9 de juny de 2020 als 53 anys, a conseqüència del càncer diagnosticat l'1 de setembre del 2015. Però com molts, sempre estarà amb nosaltres. A.C.S. (al cel sia)

Suggeriment: Podríem aprofitar per escoltar de nou o conéixer les seves cançons. Quan el Jordi Ébole feia de “follonero” en el programa de l’Andreu Buenafuente li va dir que “tot sonava igual”, quan l’Ebole va començar un nou programa en Pau, amistosament, li va tornar i li va dir “serà lo de sempre?”. Es van fer bons amics...